Entrades

Son, memòria i estimulació sonora

Un post, el d’avui en que parlarem del son, la memòria i l’estimulació sonora recollit en un estudi que han fet a Alemanya, concretament el Dr. Jan Born i el seu equip de la UNiversitat  http://www.uni-tuebingen.de/.

Es pot ajudar al cervell a tenir millor memòria ?. Podem estimular auditivament el cervell per tal que millori la seva memòria ?

Els investigadors de la Universitat de Tübingen (Alemanya) s’han basat en el fet que les oscil · lacions lentes en l’activitat cerebral, que es produeixen durant l’anomenada ona lenta del son, són crítiques per retenir records.

Els científics han descobert que la reproducció de sons sincronitzats amb el ritme de les oscil · lacions cerebrals lentes en les persones que estan dormint millora aquestes oscil · lacions i augmenta la seva memòria, el que suposa una manera senzilla i no invasiva d’influir en l’activitat del cervell humà per millorar el son i la memòria.

Les oscil · lacions en l’activitat cerebral són crítiques per retenir records “La qüestió està en la simplicitat d’aplicar l’estimulació auditiva a baixes intensitats, un enfocament que és alhora pràctic i ètic, si es compara, per exemple, amb l’estimulació elèctrica i , per tant, representa una eina senzilla per a la pràctica clínica per millorar els ritmes del son “, assenyala Jan Born, un dels autors d’aquesta investigació.

El doctor Born i els seus col · legues van realitzar les seves proves en 11 individus en diferents nits, durant les quals van ser exposats a estímuls sonors o estímuls simulats. Quan els voluntaris van ser exposats als sons estimulants que estaven en sincronia amb el ritme del cervell d’oscil · lació lenta, eren més capaços de recordar associacions de paraules que havien après la nit anterior, mentre que l’estimulació fora de la fase del ritme d’oscil · lació lenta del cervell va ser ineficaç.

És important destacar que l’estimulació sonora és eficaç només quan es produeixen els sons en sincronia amb el ritme constant d’oscil · lació lenta durant el son profund. Llancem els estímuls acústics cada vegada que es produïa una oscil · lació lenta i d’aquesta manera hem estat capaços de enfortir l’oscil · lació lenta, mostrant major amplitud i que es produïssin durant períodes més llargs “, explica Born.

Els investigadors sospiten que aquest enfocament també podria ser utilitzat en general per millorar el son.

[youtube=http://youtu.be/DHDpOlWtyEg]

Anotacions de la conferència “Formació de memòries durant el son”:

– No hi ha aprenentatge sense memòria prèvies en el cervell.

– Les funcions de la memòria s’han de dividir en tres parts:

Codificació o registre: recepció, processament i combinació de la informació rebuda,  emmagatzematge: creació d’un registre permanent de la informació codificada, recuperació o recol · lecció: evocant de nou la informació emmagatzemada en resposta a algun senyal per a ús en un procés o activitat.

– L’emmagatzematge esdevé principalment durant el son, al contrari de la codificació i la recuperació es donen quan estem desperts.

– Es pregunta per què la conservació o emmagatzematge de memòries de llarg termini esdevé durant el son.

– No tots els events viscuts són necessaris d’emmagatzemar a la memòria de llarg termini.

L’hipocamp té un paper important en la formació de nous records sobre els esdeveniments experimentats (memòria episòdica o autobiogràfica). –

– Part d’aquesta funció és la participació de l’hipocamp en la detecció de nous esdeveniments, llocs i estímuls.

– Alguns investigadors consideren l’hipocamp com a part d’un sistema més gran en el lòbul medial temporal  responsable de la memòria declarativa general (memòries que poden ser verbalitzats explícitament-s’inclouen aquí, per exemple, la memòria de dades, a més de la memòria episòdica).

 

Robert Zatorre, música el sistema nerviós, plaer i emocions.

Robert ZatorreRobert Zatorre argentí establert a Canadà és un dels majors experts mundials en l’estudi de com el cervell processa la música. L’any passat va demostrar que una melodia pot despertar sentiments d’eufòria i desig, com passa amb el menjar o el sexe, tot i no ser una necessitat biològica, cosulteu el post del nostre blog  “Qui canta el seu mal espanta“, quan la experimentem com molt agradable pot fer variar la taxa cardíaca, la respiració i la temperatura corporal. A més provoca l’alliberament del neurotransmissor dopamina en quantitats que es relacionen amb el grau de plaer que experimentem. Robert Zatorre, de l’Institut Neurològic de Montreal, al Ca­nadà, en la seva xerrada acom­panyat    d’un pianista, va expli­car com una regió específica de l’escorça cerebral s’activa en resposta a la música, fins i tot quan un només se la imagina. Aquesta àrea és més gruixuda en els experts musicals, una troballa que demostra la plas­ticitat del cervell.

Amb els primers compassos el nostre cervell allibera dopamina, una substància implicada en els sistemes de recompensa i plaer. Fins i tot abans d’escoltar, la mera imaginació de la melodia provoca sensacions plaents, recordeu el nostre article del nostre blog “La felicitat anticipatòria, dopamina i música“. L’any 2012 Zatorre va impartir una conferència per explicar com la música modela el cervell, convidat per la Societat Espanyola de Neurociència.

La música ens emociona i ens calma, ens ajuda a recordar (qui no té una cançó associada a una persona especial), com podeu observar la recurrència a l’evocació de records autobiogràfics és un aspecte fonamental, i també ens fa sentir plaer.

I els que toquen algun instrument tenen major volum de la substància grisa, com va explicar Robert Zatorre (Buenos Aires, 1955), catedràtic de Neurologia i Neurocirurgia de la Universitat McGill, director del Laboratori de Processament Auditiu l’Institut Neurològic de Montreal i cofundador del laboratori de investigació BRAMS (Brain, Music and Sound). Zatorre ha aconseguit unir afició (és organista) i treball. Aquest expert afirma que la música permet estudiar l’organització cerebral. Per això ha reunit un equip multidisciplinar (des psicòlegs a informàtics) que volen comprendre què és la música, per què existeix i per a què serveix.

I una de les claus per entendre i gaudir la música rau en la capacitat del nostre cervell per buscar patrons en tot el que ens envolta, que ens permet anticipar la continuació d’una melodia, una habilitat que també dispara la molècula del plaer (la dopamina ).

Zatorre ha destacat en la seva conferència la visió pionera de Santiago Ramón i Cajal, que ja va avançar el 1908, que l’entrenament musical canvia l’estructura del cervell. El gruix de les escorces auditiva i motora, relacionades amb l’audició i el moviment de les mans, respectivament, està augmentat, explica Zatorre en els qui practiquen música habitualment.

Igual que la música discorre al nostre cervell per circuits destinats a altres fins, com els del plaer, el seu processament té lloc en zones del cervell que s’han reciclat per permetre’ns experimentar emocions que ens arriben a través de l’oïda.

Conclusions :

No podem parlar de zones especialitzades del cervell dedicades a la música perquè crec que tot el cervell està dedicat a la música. Però sí que hi ha algunes. Per exemple, amb tècniques de neuroimatge hem observat neurones a l’escorça auditiva que responen a l’altura tonal. Els pacients amb lesions en aquesta regió tenen ‘amúsia‘, s’adonen del volum i la durada d’una nota, però no del to. No reconeixen les cançons i no saben per què a la gent li agrada tant la música.

 “Hi ha una zona del cervell, la regió parietal, que exerceix moltes funcions diferents i entre elles la de reconèixer un objecte en diferents orientacions. I aquesta capacitat està relacionada amb l’habilitat que tenim per agafar un objecte, ja que hem d’orientar la mà segons la posició de l’objecte. Nosaltres hem vist que aquesta mateixa regió del cervell també està activada quan hem de reconèixer un patró musical quan està en una clau diferent, per exemple en clau de do i fa. I ens preguntem per què i què tenia a veure això amb aquesta regió parietal implicada en la visió. Ens vam adonar que la teoria de reciclatge neuronal es pot aplicar també a la música. Quan un reconeix un objecte en diferents orientacions és perquè el cervell és capaç d’identificar les relacions entre els elements de l’objecte quan canvia de posició. És el mateix que passa amb la melodia, quan es trasllada d’una clau a una altra els elements han canviat, però la seva relació queda fixa. El còmput necessari per reconèixer aquesta melodia és la mateixa que s’usa per reconèixer un objecte. I és un exemple d’aquest reciclatge. De vegades em pregunten si el cervell ha evolucionat per a la música. No ho sé però no cal, ja que per aquest procés de reciclatge s’apliquen aquestes solucions a altres problemes diferents. I la música en certa manera destaca perquè utilitza moltes funcions que ja està representades al cervell, com aquesta funció de reconeixement visual, però també memòria, atenció, emoció. Sobretot les capacitats cognitives que tenim, hi ha alguna cosa en cadascuna d’elles i alguna cosa en la música que depèn d’aquestes funcions. Per això m’agrada estudiar-la, perquè utilitzem la música com una finestra per comprendre el funcionament del cervell.

En paral · lel amb la zona de Broca, relacionada amb el llenguatge, hi ha una regió frontal que és molt important per unir els sons en el temps. Per entendre una cançó és necessari un circuit que estableixi relacions entre les diferents notes. El cervell treballa amb la música com amb el llenguatge. Els sons individuals no representen res, però sí la relació entre ells: les notes formen acords, que formen melodies, que formen temes …

Efectes terapèutics de la música:

Sí que en té, però cal anar amb compte perquè té efectes terapèutics en determinades situacions sota certes circumstàncies amb certs casos clínics però no amb altres. Hi ha una tendència quan es parla de musicoteràpia que la música pot arreglar tot, però no és així. No és una poció màgica que de sobte una persona amb demència es recuperarà. No obstant això, hi ha investigacions bastant bones en afàsia, la dificultat d’alguns pacients amb dany cerebral per produir la paraula, en alguns d’ells, no en tots, amb una teràpia de cant poden arribar a parlar millor. La música pot facilitar l’expressió parlada en pacients que amb prou feines diuen una paraula. I amb el cant poden arribar a reproduir certes paraules que no poden pronunciar d’una altra manera.

Plasticitat neuronal i cervell de músics:

El que anomenem la plasticitat cerebral es refereix al fet que no és estàtic sinó que canvia la seva funció i estructura en funció de l’aprenentatge i l’experiència que un tingui. I quan un músic entrena i passa molts anys aprenent a tocar un instrument, s’aguditzen certs circuits en el cervell i en particular la part del cervell que controlen els dits i els sentits. Canvia la seva estructura i això és una cosa que Ramon i Cajal ja va predir el 1908, sense tenir cap prova. És sostenia que en un el cervell d’un músic havia d’haver algun canvi neuronal, que les neurones havien de canviar les seves connexions. I el millor és que ara el podem mesurar amb ressonància magnètica. I hem vist que en els músics el gruix cortical a la zona auditiva i motora és més gran que en una persona sense formació musical. Això vol dir que hi ha un canvi físic que permet l’execució de peces musicals perquè hi ha un control més fi dels músculs i desenvolupament més fi de l’oïda.

I què passa amb el cant?

És molt interessant perquè és el mateix mecanisme que utilitzem per parlar: els pulmons, les cordes vocals, tots els músculs de boca i llengua. Però passa una cosa diferent perquè el control del to és molt més important. En la parla es modula el to i canvia el sentit de la paraula, però no requereix la mateixa precisió que en el cant, fins i tot en llengua xinesa, on hi ha tons que puja i baixen i que signifiquen diferents coses. Però no cal que el to pugi una quarta o una cinquena, només que pugi. En el cant petites variacions en la modulació de la veu fan que desafinem. El sistema que controla és el mateix però la manera com es controla no.

I a nivell cerebral?

Hi ha més control del costat esquerre de cervell per la parla i del dret en el cant per controlar el to. Requereix un control major.

 Hi ha algun estudi que relacioni menor susceptibilitat a les malalties neurodegeneratives en persones que practiquen la música?

És una cosa que del que es parla bastant. Hi ha molts grups que ho estan estudiant. És possible que tingui un valor protector i és possible que fins i tot les persones sense formació musical, en la vellesa a ensenyar música els ajudi en algunes funcions mentals. Només cal cantar o tocar un instrument d’oïda. Les proves definitives encara no existeixen però hi ha molt interès en aquest tema de recerca que està molt actiu en moltes parts del món. I no oblidem a més que la música té molt a veure amb l’emoció. És un enorme facilitador de l’emoció i això té moltes implicacions. Entre altres, la plasticitat cerebral, perquè les connexions neuronals es produeixen més fàcilment quan hi ha un valor positiu. La qual cosa és lògic perquè l’aprenentatge ha de ser per reforçar la conducta positiva. Quan un aprèn fer alguna cosa ho farà si li dóna valor i és bo. Mentre que si produeix dolor el deixo de fer. Hi ha un mecanisme cerebral que reforcen els circuits del plaer, mentre interrompen els que ens produeixen dolor o pena. Per tant, en executar música, aquests circuits que ens donen plaer seran reforçats, la qual cosa crea aquestes connexions més importants.

 

Notes i neurones: cercant el corus al World Science Festival

La nostra resposta a la música és genètica o està determinada culturalment? La reacció al ritme i la melodia és universal o influenciada pel medi ambient? John Schaefer, Jamshed BharuchaLawrence Parsons el científic Daniel Levitin, i l’artista musical Bobby McFerrin participen en les actuacions en directe i ponències interculturals per il·lustrar la interacció notable de la música amb el cervell i les nostres emocions.

Conclusions que extreiem:

– La principal funció de la música és la socialització.

– El fetus desenvolupat de dotze setmanes, el seu sistema auditiu és polifuncional: a través del fluïd amniòtic pot percebre ones de baixa freqüència.

– En el cervell humà no hi ha una àrea concreta per la música, si no que la major part del cervell està involucrat quan escoltem o executem música.

– La música va associada a un component emocional.

– Records, associacions i expectatives són processos cognitius que estan molt implicats en l’experiència musical. Això explica per què Bobby McFerrin comença improvitzant i a partir de les seves indicacions musicals tothom el contesta seguint-lo amb la veu (expectatives).

– Hi ha aspectes de la música que tenen una vessant cultural específica i altres aspectes que no, són innates.

– La música clàssica de la Índia, per exemple, té unes variacions culturals molt notables, quant a ritme sobretot, podem tenir cicles rítmics de 7 i 13 temps.

– Les escales majors i menors tenen variants en diferents cultures.

– Graven una cantant fent unes notes sobre l’escala índia, aquesta escala i aquesta variació vocal, són escoltades per una cantant occidental que se li demana que faci unes variacions melòdiques i que busqui una nota per concloure, i ens trobem que utilitza l’escala major i l’escala menor harmònica en resposta a l’escala índia que ha escoltat.

– Quan neixem no tenim cap influència cultural, a mesura que ens anem exposant a la música les conexions neuronals que ens fan tenir previsions o expectatives sobre la música es van reforçant, hi ha un aprenentatge.

– El nostre cervell pot apendre qualsevol llenguatge musical de diferents cultures.

– La majoria de cultures utilitzen intervals d’octava i cinquena justa, interval de quarta justa, tercera major i tercera menor.

– La forma de parlar, l’entonació de la nostra parla molt sovint són intervals musicals, que impliquen emocions.

– El timbre de la nostra parla és molt important, també el podem associar a diverses emocions.

– El ritme de la parla d’una persona també ens pot evocar emocions.

– Bobby McFerrin parla del primer cop que va anar a escoltar a Miles Davis i diu que es va sentir com mai perquè havia experimentat una dimensió de la música mai abans viscuda, Daniel Levitin li diu que potser el seu nivell de dopamina es va disparar i que s’havien connectat noves estructures cerebrals.

Avantatges adaptatives de l’evolució de la música i la dança:

– Regulació d’emocions.

– Selecció sexual.

– Lligams socials (nanes, jugar, esports, compartir intencions).

– Cohesió de grup (batalla, caça, esports,…)

– Gestió de situacions socialment ambigües.

– Coalició de senyals.

Substitució lírica i beneficis psicològics

L’altre dia estava veient el documental Wings for Wheels d’en Bruce Springsteen sobre l’el.laboració, gravació i periple del seu llegendari disc Born to Run, i en Bruce deia  que en les lletres de les cançons sempre acabes parlant de tú mateix, d’una manera o altra, i que en aquest disc un dels sentiments imperants era l’anhel d’escapar, pels que ho volgueu veure i en sigueu seguidors parla de la cançó Tenth Avenue Freezze Out

A les sessions de musicoteràpia un dels exercicis que proposem molt sovint als nostres usuaris és el de la Substitució Lírica, un exercici que consisteix en canviar la lletra d’una cançó, sempre preferiblement una cançó que a l’usuari li agradi, per una lletra que l’usuari crea seguint les indicacions del musicoterapeuta, sempre sent conscient que busquem uns objectius terapèutics.

Arribats a aquest punt hem de saber quins beneficis psicològics podem trobar en el fet de crear una nova lletra d’una cançó que ens agrada. Segons un estudi de James W. Pennebaker professor de la Universitat de Texas, els beneficis  a curt termini immediats de l’escriptura expressiva són:

Catarsi emocional. Ventilació de sentiments negatius.

Comfrontació d’emocions reprimides: podriem reduir l’estrés fisiològic produït per la repressió o inhibició.

Processament cognitiu: És probable que el desenvolupament d’una narrativa coherent ajudi a reorganitzar i estructurar els records traumàtics, el que ens donaria lloc a esquemes cognitius interns més adaptatius, millorant el benestar de la persona, el que en psicologia anomenem reformulació cognitiva.

L’exposició repetida: Pot implicar l’extinció de respostes emocionals negatives als records traumàtics.

Us deixem un video del psicòleg Pennebaker, autor de l’estudi que us hem mencionat , on ens parla de que han realitzat un seguiment de pacients que han viscut aconteixements traumàtics i que com teràpia els van fer escriure durant 15 min. al dia durant 3 o 4 dies sobre l’aconteixement que els havia commocionat, una de les conclusions és que van detectar formes d’escriure “saludables”, persones que utilitzaven paraules “insight” paraules de “adonar-se’n” com perquè, causa, efecte, raó, racional, … a mesura que augmentava la utilització d’aquestes paraules la seva salut millorava, també els que utilitzaven els pronoms jo, mi i meu i ell, ella, ells eren els que més milloraven de salut, ja que tenien l’habilitat de canviar la seva perspectiva, poden parlar de com es senten i poden parlar de com es senten els demés.

Programa Òpera en Texans neuroimatge amb música

Em aquest programa, al minut 18:39, des de la clínica Teknon, amb en Rafal Nowak de la secció de Magnetoencefalografia, veureu com a l’actor Edu Soto l'”investiguen” les emocions amb una tècnica de neuroimatge i veureu com reacciona el seu cervell amb diferents músiques i altres sons.

Primer li fan sonar una cançó d’en Michael Jackson que a ell li agrada molt i li reporta bons records, s’activen emocions i àrea del llenguatge. Seguidament un so d’una parella gemegant, no s’activa l’àrea del llenguatge, però si l’àrea emocional. Finalment l’òpera “Und ob die Wolke sie verhull”, on s’activen emocions.

 

http://www.tv3.cat/videos/3971450/El-cacador-furtiu

 

 

Dan Gilbert pregunta, Per què som feliços?

Relacionant l’estudi de Ptr Janata del 2006 de la Universitat de Califòrnia sobre l’evocació de records autobiogràfics associats a músiques, on van trobar que les emocions més evocades eren nostalgia, juvenil i felicitat, us deixem aquesta xerrada d’en Dan Gilbert sobre el motiu de la felicitat.

[ted id=97 lang=es]

Ramón Bayés Dr. en psicologia al programa Singulars

Vaig tenir la sort de tenir-lo com a professor al final de la carrera de psicologia i el que més recordo d’ell era la seva saviesa i senzillesa que es manifestava amb frases com: “la majoria del temps ens preocupem de coses que mai arribara a passar”, és un dels grans. Volem compartir aquest video amb vosaltres. Gaudiu.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3940230