La música al llarg del cicle vital a Vilafranca del Penedès

Gràcies a l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, a Ramon Zaballa i Serra regidor de benestar, i especialment a l’Elena Navarret tècnica, i a totes les persones que han assistit aquest matí  per convidarme a fer la xerrada que ofereixo en els meus serveis de psicòleg especialista en música anomenada La música al llarg del cicle vital, un matí molt intens escoltant música, ballant sardanes, pas-dobles,…recordant cançons, i sobretot destacant la importància de la música com un fet natural a l’ésser humà.

Moltes gràcies a tothom, gràcies vilafranquines i vilafranquins.

Life soundtrack, la banda sonora de la meva vida – Música i Alzheimer

Un estudiants de l’Escola de la Salut de Sabadell han realitzat un treball de recerca durant un any i mig per avaluar com la música millora la qualitat de vida en pacients d’Alzheimer. Molt important el mètode científic, establir hipotesis,…Han tingut la col.laboració de la Fundació Pasqual Maragall, la Universitat Pompeu Fabra del centre de tecnologia i música. Una de les conclusions més importats és la millora de l’estat anímic i el fet que la música uneix generacions.

Molt interessant com els estudiants inverteixen molt de temps en la la recerca en l’Historial Musical de cada pacient, la part fonamental.

Una alumna diu ” Traspassa els nivells de la racionalitat ” – efectivament el factor emocional és dominant per sobre lo racional.

A nivell neurològic destacar l’activacció de l’amígdala i hipocamp, emoció i memòria.

Però pels pacient els més beneficiós és que els motiva, podem treballar la memòria, han creat un taller de música i moviment on hi participen tot els grups de la Fundació.

Aquí teniu el link del documental sencer:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-musica-es-vida/video/5764574/

Dansa, moviment beneficis a la salut i neurones mirall

Recordo molt bé les classes d’història de la musicoteràpia de la mà de la Dra. Serafina Poch, i recordo molt el dia que ens va explicar la funció terapèutica de les tarantel.les, l’latre dia llegint la contra de La Vanguardia em va evocar aquest aprenentatge. Manuela Adamo ballarina especialista en danses tradicionals del sud d’Itàlia ens evoca llum en la vessant terapèutica de la dansa.

Us deixo un link de Ira Himan i les neurones mirall, i sobretot que recordeu l’actitud corporal de certs artistes o persones quan surtena  escena, la seva actitud corporal ens transmet, però per què ?

 

Listening to Music and Watching Dance Using Mirror Neurons

El ball pot ser una manera de mantenir-se en forma per a persones de totes les edats, formes i mides. Compta amb una àmplia gamma de beneficis físics i mentals, incloent:
La millora de la condició del seu cor i pulmons.
Augment del to muscular, la resistència i l’aptitud motor.
L’augment de la capacitat aeròbica.
Millora del to muscular i força.
Podem perdre pes.
Óssos més forts i un menor risc d’osteoporosi.
Una millor coordinació, agilitat i flexibilitat.
Millora de l’equilibri i l’orientació espacial.
Augment de la resistència física.
Millora del benestar general psicològic.
Major confiança en un mateix i millor autoestima.
Socialització en una activitat lúdica.

Altres danses:

Entrevista Contra La Vanguardia

Vostè balla.

Sí, vaig començar amb el ballet, després la dansa moderna i el jazz… I avui m’atreuen les danses tradicionals.

Per què l’atreuen?

Vaig néixer a Roma, però les meves arrels són al sud d’ Itàlia…i m’han estirat cap allà. De Nàpols a Sicília, perviuen certes danses immemorials com la tarantel·la, fascinant…

Què és la tarantel·la?

Un ball popular i rural amb un ritme molt viu, acompanyat de cant i d’alguns instruments com ara guitarra i percussió, o també violí, castanyoles i pandereta.

I què té d’especial la tarantel·la?

Moltes meravelles que he descobert inves­tigant-la, com les que ja va anotar l’erudit Athanasius Kircher al segle XVII, després de viatjar per Nàpols, Sicília i Malta…

A saber…

Que la tarantel·la és un ball medicinal.

Medicinal?

Sí, un ball terapèutic, curatiu. Ballar la tarantel·la salvava la vida als camperols mossegats per la taràntula.

De debò anava així?

Conservem molts testimonis des del segle XVIII d’aquesta pràctica. En les feines del camp eren comunes les picadures d’aranya al coll o a la cara del llaurador quan carregava gavelles de fenc…

I es curaven a còpia de ballar?

Els músics locals, convocats per la comunitat, acudien a casa de l’atarantat…

Atarantat?

És la persona mossegada per la taràntula. Estirada al llit, al seu costat els músics començaven a tocar notes, fins que veien que es movia una mà o un peu de l’atarantat…

Música a la carta?

El malalt es posava dret i ballava, ballava, ballava… Perquè ballar l’alleujava. I si els músics s’aturaven, els dolors tornaven.

I quant de temps havia de ballar?

Ballava dos dies seguits! De vegades imitava els gestos d’una aranya, o els escarafalls per allunyar-la, o es balancejaven en cordes penjades… Els músics anaven fent torns. I el malalt acabava extenuat i curat.

Amb quin fonament fisiològic?

S’ha parlat d’estímul de sudoració desintoxicant, però… no és res d’això.

No? Què és, doncs?

És un fenomen psicosomàtic, una expressió del dolor acumulat per la misèria, de la tensió per les humiliacions, per la repressiósexual…

Malalties anímiques?

Sí, mals de l’ànima. Avui parlaríem de psicopatologies… La presumpta picada d’una aranya, que ni seria verinosa, els feia detonar. I les convulsions els dissipaven. El mal d’una persona expressa el de la comunitat.

Què vol dir?

Avui estàs sol, aïllat, però als pobles hi havia comunitat: el que li passa a un, els passa a tots. Per això la comunitat s’implicava en la cura, els músics, veïns, família…

Si es guaria un individu, tota la comunitat es guaria una mica?

Exacte, i els balls no eren un passatemps o un espectacle ociós: eren funcionals! Música i dansa servien per curar, per festejar, per alleujar un dol… Acompanyaven la vida quotidiana de la comunitat.

Podrien servir avui?

Avui amaguem la bogeria, l’epilèpsia, la vellesa, la mort… Les apartem i ocultem en psiquiàtrics, geriàtrics, tanatoris… I la música i la dansa queden en simple folklor, com una closca buida… Sobretot a Espanya, des del franquisme.

Espanya perd les seves danses?

Al sud d’ Itàlia les àvies encara ballen, i els nets n’aprenen, sense voler. Però Espanya ha trencat la transmissió, ho veig a l’ Aragó…

Què hi veu?

La jota és oficialment un símbol, però cap jove aragonès no sap cantar-la o ballar-la! La jota no està ja en la vida quotidiana. És tràgic: es trunquen els orígens, aquella expressió del dolor dels seus avantpassats…

Veig  jotaires davant la marededeu del Pilar…

Veus diners en vestimentes: disfressa vàcua, antagònica a l’autenticitat! Només al cor hi ha veritat, en els ritmes cordials que polsen el cos en sintonia amb els batecs del cosmos: el ball. I això s’ha perdut.

Ho podem recuperar?

Ho intenta el meu marit, el ballarí Miguel Ángel Berna, amb la seva companyia de dansa, en la qual també treballo jo per recuperar danses com la pizzica, una tarantel·la de Salento, o com la tarantel·la de Gargano, que es balla com la jota.

La jota i la tarantel·la són parentes?

Jota prové de la veu àrab xotar: saltar, fer salts en èxtasi. I va tenir les funcions de la tarantel·la (que abans es deia saltarella!): hi va haver jotes medicinals, de festeig, elegíaques… A través de la Mediterrània, les in­fluències d’anada i tornada van navegar per tota la Corona d’Aragó, del Pirineu a Sicília…

I on perviuen les jotes més genuïnes?

A Tortosa (Catalunya) i a Mosqueruela i Puer­tomingalvo (Terol), que són territoris de la Corona d’Aragó que s’aboquen cap al mar Mediterrani.