Robert Zatorre, música el sistema nerviós, plaer i emocions.

Robert ZatorreRobert Zatorre argentí establert a Canadà és un dels majors experts mundials en l’estudi de com el cervell processa la música. L’any passat va demostrar que una melodia pot despertar sentiments d’eufòria i desig, com passa amb el menjar o el sexe, tot i no ser una necessitat biològica, cosulteu el post del nostre blog  “Qui canta el seu mal espanta“, quan la experimentem com molt agradable pot fer variar la taxa cardíaca, la respiració i la temperatura corporal. A més provoca l’alliberament del neurotransmissor dopamina en quantitats que es relacionen amb el grau de plaer que experimentem. Robert Zatorre, de l’Institut Neurològic de Montreal, al Ca­nadà, en la seva xerrada acom­panyat    d’un pianista, va expli­car com una regió específica de l’escorça cerebral s’activa en resposta a la música, fins i tot quan un només se la imagina. Aquesta àrea és més gruixuda en els experts musicals, una troballa que demostra la plas­ticitat del cervell.

Amb els primers compassos el nostre cervell allibera dopamina, una substància implicada en els sistemes de recompensa i plaer. Fins i tot abans d’escoltar, la mera imaginació de la melodia provoca sensacions plaents, recordeu el nostre article del nostre blog “La felicitat anticipatòria, dopamina i música“. L’any 2012 Zatorre va impartir una conferència per explicar com la música modela el cervell, convidat per la Societat Espanyola de Neurociència.

La música ens emociona i ens calma, ens ajuda a recordar (qui no té una cançó associada a una persona especial), com podeu observar la recurrència a l’evocació de records autobiogràfics és un aspecte fonamental, i també ens fa sentir plaer.

I els que toquen algun instrument tenen major volum de la substància grisa, com va explicar Robert Zatorre (Buenos Aires, 1955), catedràtic de Neurologia i Neurocirurgia de la Universitat McGill, director del Laboratori de Processament Auditiu l’Institut Neurològic de Montreal i cofundador del laboratori de investigació BRAMS (Brain, Music and Sound). Zatorre ha aconseguit unir afició (és organista) i treball. Aquest expert afirma que la música permet estudiar l’organització cerebral. Per això ha reunit un equip multidisciplinar (des psicòlegs a informàtics) que volen comprendre què és la música, per què existeix i per a què serveix.

I una de les claus per entendre i gaudir la música rau en la capacitat del nostre cervell per buscar patrons en tot el que ens envolta, que ens permet anticipar la continuació d’una melodia, una habilitat que també dispara la molècula del plaer (la dopamina ).

Zatorre ha destacat en la seva conferència la visió pionera de Santiago Ramón i Cajal, que ja va avançar el 1908, que l’entrenament musical canvia l’estructura del cervell. El gruix de les escorces auditiva i motora, relacionades amb l’audició i el moviment de les mans, respectivament, està augmentat, explica Zatorre en els qui practiquen música habitualment.

Igual que la música discorre al nostre cervell per circuits destinats a altres fins, com els del plaer, el seu processament té lloc en zones del cervell que s’han reciclat per permetre’ns experimentar emocions que ens arriben a través de l’oïda.

Conclusions :

No podem parlar de zones especialitzades del cervell dedicades a la música perquè crec que tot el cervell està dedicat a la música. Però sí que hi ha algunes. Per exemple, amb tècniques de neuroimatge hem observat neurones a l’escorça auditiva que responen a l’altura tonal. Els pacients amb lesions en aquesta regió tenen ‘amúsia‘, s’adonen del volum i la durada d’una nota, però no del to. No reconeixen les cançons i no saben per què a la gent li agrada tant la música.

 “Hi ha una zona del cervell, la regió parietal, que exerceix moltes funcions diferents i entre elles la de reconèixer un objecte en diferents orientacions. I aquesta capacitat està relacionada amb l’habilitat que tenim per agafar un objecte, ja que hem d’orientar la mà segons la posició de l’objecte. Nosaltres hem vist que aquesta mateixa regió del cervell també està activada quan hem de reconèixer un patró musical quan està en una clau diferent, per exemple en clau de do i fa. I ens preguntem per què i què tenia a veure això amb aquesta regió parietal implicada en la visió. Ens vam adonar que la teoria de reciclatge neuronal es pot aplicar també a la música. Quan un reconeix un objecte en diferents orientacions és perquè el cervell és capaç d’identificar les relacions entre els elements de l’objecte quan canvia de posició. És el mateix que passa amb la melodia, quan es trasllada d’una clau a una altra els elements han canviat, però la seva relació queda fixa. El còmput necessari per reconèixer aquesta melodia és la mateixa que s’usa per reconèixer un objecte. I és un exemple d’aquest reciclatge. De vegades em pregunten si el cervell ha evolucionat per a la música. No ho sé però no cal, ja que per aquest procés de reciclatge s’apliquen aquestes solucions a altres problemes diferents. I la música en certa manera destaca perquè utilitza moltes funcions que ja està representades al cervell, com aquesta funció de reconeixement visual, però també memòria, atenció, emoció. Sobretot les capacitats cognitives que tenim, hi ha alguna cosa en cadascuna d’elles i alguna cosa en la música que depèn d’aquestes funcions. Per això m’agrada estudiar-la, perquè utilitzem la música com una finestra per comprendre el funcionament del cervell.

En paral · lel amb la zona de Broca, relacionada amb el llenguatge, hi ha una regió frontal que és molt important per unir els sons en el temps. Per entendre una cançó és necessari un circuit que estableixi relacions entre les diferents notes. El cervell treballa amb la música com amb el llenguatge. Els sons individuals no representen res, però sí la relació entre ells: les notes formen acords, que formen melodies, que formen temes …

Efectes terapèutics de la música:

Sí que en té, però cal anar amb compte perquè té efectes terapèutics en determinades situacions sota certes circumstàncies amb certs casos clínics però no amb altres. Hi ha una tendència quan es parla de musicoteràpia que la música pot arreglar tot, però no és així. No és una poció màgica que de sobte una persona amb demència es recuperarà. No obstant això, hi ha investigacions bastant bones en afàsia, la dificultat d’alguns pacients amb dany cerebral per produir la paraula, en alguns d’ells, no en tots, amb una teràpia de cant poden arribar a parlar millor. La música pot facilitar l’expressió parlada en pacients que amb prou feines diuen una paraula. I amb el cant poden arribar a reproduir certes paraules que no poden pronunciar d’una altra manera.

Plasticitat neuronal i cervell de músics:

El que anomenem la plasticitat cerebral es refereix al fet que no és estàtic sinó que canvia la seva funció i estructura en funció de l’aprenentatge i l’experiència que un tingui. I quan un músic entrena i passa molts anys aprenent a tocar un instrument, s’aguditzen certs circuits en el cervell i en particular la part del cervell que controlen els dits i els sentits. Canvia la seva estructura i això és una cosa que Ramon i Cajal ja va predir el 1908, sense tenir cap prova. És sostenia que en un el cervell d’un músic havia d’haver algun canvi neuronal, que les neurones havien de canviar les seves connexions. I el millor és que ara el podem mesurar amb ressonància magnètica. I hem vist que en els músics el gruix cortical a la zona auditiva i motora és més gran que en una persona sense formació musical. Això vol dir que hi ha un canvi físic que permet l’execució de peces musicals perquè hi ha un control més fi dels músculs i desenvolupament més fi de l’oïda.

I què passa amb el cant?

És molt interessant perquè és el mateix mecanisme que utilitzem per parlar: els pulmons, les cordes vocals, tots els músculs de boca i llengua. Però passa una cosa diferent perquè el control del to és molt més important. En la parla es modula el to i canvia el sentit de la paraula, però no requereix la mateixa precisió que en el cant, fins i tot en llengua xinesa, on hi ha tons que puja i baixen i que signifiquen diferents coses. Però no cal que el to pugi una quarta o una cinquena, només que pugi. En el cant petites variacions en la modulació de la veu fan que desafinem. El sistema que controla és el mateix però la manera com es controla no.

I a nivell cerebral?

Hi ha més control del costat esquerre de cervell per la parla i del dret en el cant per controlar el to. Requereix un control major.

 Hi ha algun estudi que relacioni menor susceptibilitat a les malalties neurodegeneratives en persones que practiquen la música?

És una cosa que del que es parla bastant. Hi ha molts grups que ho estan estudiant. És possible que tingui un valor protector i és possible que fins i tot les persones sense formació musical, en la vellesa a ensenyar música els ajudi en algunes funcions mentals. Només cal cantar o tocar un instrument d’oïda. Les proves definitives encara no existeixen però hi ha molt interès en aquest tema de recerca que està molt actiu en moltes parts del món. I no oblidem a més que la música té molt a veure amb l’emoció. És un enorme facilitador de l’emoció i això té moltes implicacions. Entre altres, la plasticitat cerebral, perquè les connexions neuronals es produeixen més fàcilment quan hi ha un valor positiu. La qual cosa és lògic perquè l’aprenentatge ha de ser per reforçar la conducta positiva. Quan un aprèn fer alguna cosa ho farà si li dóna valor i és bo. Mentre que si produeix dolor el deixo de fer. Hi ha un mecanisme cerebral que reforcen els circuits del plaer, mentre interrompen els que ens produeixen dolor o pena. Per tant, en executar música, aquests circuits que ens donen plaer seran reforçats, la qual cosa crea aquestes connexions més importants.

 

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *